Dia 14 - Harajuku i Shibuya

Si heu llegit l'entrada anterior, us imaginareu que aquest dia vam llevar-nos tard. Havíem anat a dormir cap a les 3 i mitja de la matinada, així que ens vam llevar sense presses sobre les 9 i mitja del matí. Vam fer una dutxa per desvetllar-nos i vam baixar a la cafeteria a prendre un cafè. Mentre érem allà vam tornar-nos a trobar amb l'home vell del matí anterior que ens va saludar i ens va donar uns caramels de tè macha. Poc després de fer el cafè, vam decidir anar a Harajuku.

Harajuku és el lloc on va molta gent jove a comprar l'última moda. Hi ha de tot, des de roba pija (i molt cara) fins a roba d'estil gòtic, a més de moltes, moltíssimes frikades. També és aquí on els diumenges per la tarda s'ajunta molta gent que li agrada anar de cosplay, però com que era dissabte no hi havia gairabé cap d'aquests.

Vam estar unes tres hores, jo volia comprar roba però a banda d'una samarreta no vaig comprar res ja que tot era bastant car. Això si, al contrari que a catalunya, aquí hi havia molta roba de la meva talla. El proper cop que hi vagi si que compraré més coses. També vaig comprar un rellotge, però finalment vaig dir-li a l'Arnau d'anar tirant cap a una altra banda perquè em trobava molt malament. Això és degut al sol, que va estar caient sense pietat sobre nosaltres durant totes aquestes hores, i sense gorra ni res, doncs ja se sap.

Al marxar d'aquí vam anar a Shibuya. Sortint de l'estació vam fer-nos la típica foto amb el monument del Hachiko i després vam anar al Mandarake (botiga manga). Allà vaig trobar un llibre d'il·lustracions de Nausica, de mà de Hayao Miyazaki. De fet són esbossos en acuarela de quan estaven fent el disseny de personatges i escenaris. Molt xulo, per uns 15€. A banda d'això, només vaig comprar un parell de peticions que m'havien fet. Seguia marejat així que aviat vaig dir a l'Arnau de tornar cap a Ikebukuro. Ja eren les 5 de la tarda.

Quan vam tornar vam anar a dinar. La veritat és que no recordo exactament a on va ser, però si recordo que vam dinar bé (com sempre!). Finalment, vam tornar cap a l'hotel, i vam fer la resta de la tarda allà. Vaig demanar-me una cervesa sense massa ganes, per beure alguna cosa. El Lungile -no sé ben bé com va anar- va acabar presentant-me a una noia sueca que ja havíem vist algun dia per allà. La pobre noia es va desfogar perquè estava molt irritada ja que la seva xicota deia que es trobava malament i duia més d'una setmana tancada a l'habitació de l'hotel. Havien vingut per anar a uns 12 o 13 concerts i només havien pogut anar a dos. També em va estar explicant coses molt estranyes que havien passat al concert, però en fin, res prou important per comentar aquí. Dues hores més tard per fi em va deixar lliure. Em va caure bé la noia però com que no em trobava massa bé la pallissa que em va donar em va deixar encara més aixafat.

Quan ella va marxar vaig anar en direcció al Lungile, Arnau i companyia i no sé com va anar que em van plantar davant d'una japonesa. Es deia Ryoko, i era la noia més tímida que he vist a la meva vida. Resulta que treballa a la Creu Roja i té més o menys la meva edat. Com que em costava concentrar-me va ser molt difícil parlar amb ella -per variar era una japonesa que no sap anglès- però tot i així vam xerrar una mica. Finalment el Lungile la va convèncer perquè anés a sopar amb ell, la seva "xicota" i el seu germà (no de sang, però ens el va presentar com a tal).

Jo i l'Arnau vam quedar-nos una estona més, vam sopar al mateix hotel ja que jo no em sentia amb ganes de moure'm i vam plegar veles aviat, potser cap a les 10 de la nit, ja que a l'endemà ens havíem de llevar aviat per agafar el vol.

Aquest dia no va ser res de l'altre món, però tampoc va ser tant descafeinat com a priori pot semblar després del que he escrit. Suposo que no va estar malament del tot, l'únic inconvenient va ser el mal de cap que em va causar el sol a Harajuku. Això si, aquella nit va ser la pitjor que vam passar. Creiem que ningú va aconseguir dormir a l'habitació a causa de lo sorollós que era un dels companys d'habitació, que roncava d'una manera com no he sentit mai a ningú. Però bé, com que era el dia de tornada, tampoc ens va preocupar gaire.

I així és com va acabar el nostre viatge. Un viatge ple d'alts i baixos però que a pesar de tot també ens va deixar bones experiències.

A reveure!

Read More

Dia 13 - Yokohama

Aquella nit vam dormir unes 7 o 8 hores, tot un récord. Vam llevar-nos cap a les 9 del matí. Jo ja tenia intenció de prendre-m'ho amb calma.

Després de la dutxa i tot plegat vam anar cap a baix, devien ser les 9:40. A la cafeteria ens vam trobar amb la Tomomi. Ens va comentar que el Jose havia marxat feia ja una hora cap a l'aeroport, i és que aquest era el dia en que ell tornava a Barcelona.

La Tomomi estava amb un senyor japonès molt gran. Aquest home era molt curiós, també ens el trobaríem al dia següent. Es veia un home de diners, de fet no sé fins a quin punt és cert però aparentment l'home tenia contactes molt importants i havia estat CEO en una de les empreses més grans del japó, però no ens podia dir quina era, deia que era un secret. Cert o no, l'home donava molta conversa, parlava molt bé l'anglès i definitivament es notava que no era algú que hagi estat treballant movent runa.

Vam prendre un cafè amb llet i vam estar xerrant amb ell i la Tomomi (sobretot amb ell) durant una hora. En algun moment va comentar-nos la Tomomi que no tenia res a fer aquell dia així que vam quedar en que ens acompanyés a Yokohama. Ella havia estat un parell de cops però feia molts anys, ja que ella realment és de Mito, que es troba a una hora i mitja de Tokyo.

Després d'esmorzar i de mirar horaris, vam anar cap a l'estació. Allà vam agafar el tren a Yokohama. L'Arnau i la Tomomi van trobar seient i van anar clapats la meitat del viatge. Jo em vaig quedar de peu, junt a la porta, contemplant el paissatge que anava mostrant-se al meu davant a mesura que el tren avançava.

Quan vam arribar a Yokohama la Tomomi va preguntar a una dona com arribar a la China Town, que és on volíem anar. Ens van indicar que havíem d'agafar el metro, unes 4 estacions, ja que caminant era totalment inviable arribar. Així ho vam fer.

Aquest dia no vaig practicar gairabé gens de japonès, la Tomomi parla anglès amb un nivell bastant decent i parlar en japonès a vegades resulta massa estressant i fins i tot frustrant quan no surten les coses. Això va passar factura, al final del dia en comptes de dir "hai, hai" com sempre faig, anava dient "yeah, yeah" que sonava com "iie, iie" (negació en japonès) el qual va comportar a conflictes a l'hora d'entendrens ja que la Tomomi em preguntava "do you understand?" i jo "yeah, yeah" i ella es pensava que no l'entenia i m'ho tornava a repetir xD

El cas és que vam arribar a la China Town i he de dir que és menys del que m'esperava. De totes maneres no està malament, l'arquitectura dels temples que hi ha per allà es nota que és com la japonesa però amb moltes més filigranes. Es nota que els japonesos tendeixen més a la simplificació, tal com ja es veu en els Kanji, que són caràcters xinesos però simplificats (si, els Kanjis xinesos són una tortura).

Aviat, i després de fer alguna compra, la Tomomi va començar a dir "お腹がすいた . . ." (literalment: tinc gana xD) així que vam anar a buscar un lloc per dinar. L'home gran amb el que havíem esmorzat va recomanar-nos un lloc, però al arribar van dir-nos que tancaven la cuina a les 15h (eren les 14:57). Finalment vam entrar a un restaurant que tenia el menú d'oferta temporalment, a 1250 yens que són uns 10€ per cap.

Vam flipar. El dinar era realment abundant i molt, molt bo. Reeees a veure amb els restaurants xinesos espanyols, seriously. Vam acabar tots a rebentar, fins i tot l'Arnau en el cinquè plat ja deia que li costava... i eren 9 plats. Vam estar xerrant durant dues hores i mitja, fins les cinc i pico de la tarda. Jo crec que ens volien fer fora feia estona, però vam fer com si res, no ens podíem moure desprès d'aquell àpat tant bèstia.

Al marxar vam fer alguna compra més i ja vam agafar el tren de tornada. De fet aquest cop vam agafar el metro directament, ja que arribava fins a Shinjuku, molt a prop d'Ikebukuro. Al arribar allà com que li havíem comentat a la Tomomi que volíem comprar tè verd, ens va portar al sòtan de l'estació d'Ikebukuro. Vam quedar-nos de pedra, era un autèntic supermercat sota terra, espectacular. A més, a partir de les 22h o així (dada a tenir en compte) tot el menjar el fiquen a menys de meitat de preu per treure's l'stock, així que si teniu gana a aquestes hores és infinitament millor que un combini, ja que el menjar és més bo.

Vam trobar una botiga de tè i la dona ens va deixar tastar un parell. Ens vam decidir per el car, però era molt bo. Crec que 100 grams eren uns 14€ aproximadament. Després d'això, vam anar a prendre un parell de cerveses d'aquestes de mig litre al Sakura, fins que la Tomomi va haver de marxar. La vam acompanyar fins l'estació i allà ens vam acomiadar.

Al tornar a l'hotel vam tornar a demanar una cervesa i vam seure a prop d'una taula amb varis japonesos (més tard descobriríem que un, era americà d'ascendència xinesa, vivint al japó). Poca estona després de seure, el més borratxo es va girar i ens va dir "enjoy the beer!" i nosaltres ens vam riure i vam seguir bebent. Al cap de pocs segons va tornar a dir el mateix, i aquí ja va explotar la conversa. Va ser una nit molt entretinguda. Un d'ells parlava espanyol. Duia 7 mesos estudiant pel seu compte (si, pel seu compte, amb un llibre) i el tio parlava millor espanyol que jo japonès, que porto dos anys estudiant. Era increïble el seu nivell. També va resultar que la japonesa era la dona del xinès, es van conèixer a Amèrica ja que ella estudiava allà i van venir a viure a Tokyo.

Mentre xerràvem un coreà que hi havia darrere meu ens va dir "May I join you? Looks like you're having a lot of fun" al qual vam respondre que encantats. Aquest home també tenia tela, va venir al Japó només per tallar amb la nòvia i l'endemà tornava a Corea. Vam estar xerrant i bebent tots plegats durant hores. Hi havia un japonès que el pobre no entenia res d'anglès, així que vaig posar-me a xerrar amb ell en japonès i es va animar. Resulta que érem 5 informàtics. El xinès treballava per Microsoft, i guanyant un paston pel que sembla (no li vaig preguntar directament). El Coreà també sembla que era un crack ja que treballava en seguretat informàtica. Crec que li va dir a l'Arnau que havia treballat per l'exèrcit. El japonès que no parlava anglès, es veu que era una mica més com jo i l'Arnau: hardware, sistemes, xarxes, etc.

En aquest temps també vaig xerrar amb el cambrer del Sakura, vaig preguntar-li si era anglès (junt al nom tenia la bandera d'anglaterra) i em va dir que no, però que al entrar a treballar i veure que parlava anglès nadiu vna decidir posar-li la bandera aquesta en comptes de l'americana, que és la seva nacionalitat. No estava massa content. Es veu que tenia 31 anys i duia des dels 24 vivint al Japó. A amèrica havia estudiat japonès i la seva professora li va passar un contacte d'aquí, on va entrar com a professor d'anglès. Més tard, però, es va cansar (vivia en un poblet apartat) i va venir a la ciutat, on va trobar aquesta feina. Aquest home em va comentar que entrar a treballar al japó no és tant difícil com diu la gent, sobretot si entres com a professor d'anglès o espanyol. Una dada molt a tenir en compte.

Unes 5 o 6 cerveses més tard, cap a les 3 i mitja del matí, vam acomiadar-nos tots plegats, vam fer-nos una foto, vam passar-nos el facebook d'alguns, i vam anar a dormir.

Read More

Dia 12 - Nikko

Bé, estic escrivint aquestes línies ja des de Barcelona, perquè aquests 4 dies que vam passar a Tokyo me'ls vaig passar amb molta calma i no em venia de gust escriure.

El dia de Nikko va ser en general bastant rodó i no va faltar una anècdota d'allò més curiosa. A més, aquí va ser on vaig tenir la millor conversa del viatge, ja que vaig estar una bona estona xerrant amb un home entenent-me perfectament, però m'estic adelantant als esdeveniments.

Ens vam llevar una mica tard, potser cap a les 9 del matí, ja que estàvem bastant cansats. Vaig mirar la web d'Hyperdia i vaig veure que el tren el podíem agafar cap a les 10 i mitja del matí a Ueno, arribant a les 12:20. Vam esmorzar i vam dirigir-nos a l'estació d'Ikebukuro per agafar la Yamanote Line fins a Ueno. Al arribar vam anar a reservar els bitllets. La veritat és que anàvem justs i vam arribar poc abans que el tren. A més, no tenien seients disponibles en la zona reservada pel que vam haver d'anar en un un-reserved car, però com que hi havia 5, vam trobar lloc en seients separats.

Per arribar a Nikko la millor manera és agafar el Shinkansen de Ueno fins a Utsunomiya i d'allà agafar el tren local (Nikko Line) fins a l'estació terminal, que és Nikko. Aquest trajecte és el més lògic si es disposa de Japan Rail Pass. En cas contrari, s'hauria de buscar una combinació -més lenta- de trens locals, ja que el Shinkansen és molt car.

A Nikko jo tenia dos objectius; un era dinar al mateix lloc on vaig dinar l'any passat, i l'altre era pujar muntanya amunt per intentar arribar fins a la zona on hi ha les cascades i en teoria un telefèric per gaudir del paissatge. Normalment la gent hi va amb bus, però a mi m'agrada caminar.

D'entrada vam anar caminant en direcció a la zona d'entrada al complex de temples. Just abans d'arribar, a mà esquerra, queda el restaurant que he comentat. Vam anar a entrar però estava tancat. Era dijous, per si a algú li pot interessar. Vaig decidir entrar a la zona del complex de temples perquè recordava que hi havia un lloc on podia ser que trobéssim un restaurant. I vam tenir sort.

El restaurant en qüestió no sembla un restaurant des de fora, de fet és mig botiga, mig casa mig restaurant. El regenta una senyora molt gran (devia tenir uns 80 anys) i el menjar era realment molt bo. Tots dos vam demanar カレーライス (arròs amb curry).

Mentre érem aquí, va aparèixer per allà un japonès amb una samarreta del barça. Semblava bastant raro, tant d'aspecte com la forma de comportar-se, però tampoc li vam donar més importància. Va demanar un gelat i va seure vàries taules més enllà. Mentre menjàvem, l'Arnau em va dir si podia preguntar a la senyora que era una cosa vermella que hi havia en el curry. Quan li vaig preguntar no recordo què em va dir en japonès, realment algo que jo no coneixia, així que la senyora li va demanar ajuda al japonès estrany i aquest ens va dir que era "radish" (rabe).

Després d'això, el japonès va anar a marxar i no recordo ben bé com va anar però va resultar que l'home parlava espanyol. Es veu que treballa amb espanyols aquí al japó i per això n'ha après. De totes maneres vam parlar molt poc i l'home va marxar.

Quan vam acabar de dinar jo i l'Arnau ens vam separar. Li vaig explicar com arribar a la zona de temples i jo vaig enfilar cua cap amunt. Durant una bona estona vaig anar pel mateix camí que l'any passat, i vaig repetir algunes fotos en el mateix lloc que l'any passat. Em fa gràcia poder-les comparar ara, un any més tard. Tant semblants però tant diferents :)

Al cap d'una hora vaig agafar un camí que no és el mateix que el de l'any passat, però no sé ben bé on vaig desviar-me. El cas és que vaig caminar per una carretereta de corves durant gairabé dues hores. Em vaig arribar a creuar amb un cèrvol salvatge, però salvatge de veritat, no com els de Nara o Miyajima. El que no vaig veure van ser micos. No recordo quan va ser, em sembla que a Hokkaido, que ens van comentar que a Nikko hi ha micos salvatges i més val que no t'hi acostis, sobretot si portes menjar es tornen molt agressius. Però no va ser el cas.

Finalment vaig arribar a un lloc en que el camí estava tallat pels cotxes. Podria haver continuat però vaig calcular que tenia el temps clavat per trobar-me amb l'Arnau, ja que havíem quedat a les 16:45 al costat del pont que hi ha entrant al complex de temples. La baixada anava a ser més ràpida, i de fet ho vaig clavar. Vaig desfer el camí i em vaig perdre en cert punt però vaig trobar una manera alternativa d'arribar. L'Arnau ja feia una estona que era allà. Sembla ser que es va trobar amb algunes parelles d'espanyols amb les que va xerrar una mica, i els temples li van agradar (com a mi l'any passat). Fins i tot va presencial un ritual budista que va gravar amb el mòbil molt discretament, ja que està prohibit utilitzar càmares.

Quan ens vam trobar vam anar fent via cap a baix. Volíem passar per davant del restaurant que havíem trobat tancat aviam si teníem més sort, i com que feia gairabé quatre hores que havíem dinat no ens feia res fer un segon àpat :P però malauradament, la porta seguia tancada, així que vam continuar fent camí cap a l'estació.

A l'estació i veient que faltaven gairabé dues hores pel Shinkansen, vaig decidir demanar una nova reserva. Em vaig acostar a la guixeta i en perfecte japonès -ejem, ejem- li vaig dir a l'home que tenia feta una reserva anterior però volia canviar l'hora. Mentre l'home començava a mirar horaris em va preguntar si érem espanyols. Li vaig respondre que si, que veníem d'Espanya. Em va dir que parlava molt bé japonès, i com sempre, vaig contestar que no, que encara em falta molt per aprendre. Em va preguntar on havia après japonès, i li vaig explicar que estic anant a una acadèmia privada de Barcelona des de fa dos anys. Resulta que la seva germana viu a Badalona, casualitats de la vida, i ell ha estat quatre vegades a barna. Vam estar xerrant durant 10 minuts o un quart d'hora, i va ser sorprenent perquè vaig entendre absolutament totes i cada una de les paraules que anava escoltant. Va ser la conversa més satisfactòria que he tingut mai en japonès, i aquí és quan més em vaig adonar que poc a poc i encara que no m'ho sembli, vaig aprenent. En fi, l'home va anar prenent-se amb molta calma el canvi de bitllets ja que es notava que tenia ganes de xerrar, tenint en compte que l'estació estava morta en aquell moment, no em sorprèn :P

Un quart d'hora més tard, passava el tren cap a Utsunomiya. Vam agafar-lo i quan vam arribar allà faltava poc perquè passés el Shinkansen, així que vam anar directament cap a les vies. Per aquí ens vam trobar amb dues parelles d'espanyols, una d'elles era amb els que havia parlat l'Arnau mentre jo pujava muntanya amunt a Nikko.

El viatge en Shinkansen va ser tranquil. Segurament vam arribar a Ikebukuro cap a les 8 i mitja. Quan vam arribar a l'hotel ens vam trobar al Jose amb la Tomomi. L'Arnau va marxar cap a l'habitació a connectar el mòbil o no sé què, jo vaig parlar breument amb el Jose que em va dir que en breu aniria a acompanyar a la Tomomi a l'estació. Li vaig comentar que si l'esperàvem per sopar m'avisés. Vaig anar a buscar una cervesa i al tornar el Jose ja no hi era. Vaig seure en una taula qualsevol. Poc després, arribava l'Arnau.

I aquí ve la millor anècdota. Estàvem prenent la cervesa a la terrassa mirant de cara al carrer, com sempre, quan de sobte va passar caminant un home per allà davant... un home amb una samarreta del barça... un home que ens va mirar de reüll i va fer la mateixa cara de sorprès que nosaltres. Si, senyores i senyors, era l'home de la samarreta del Barça de Nikko. De Nikko! Nikko, que es troba a més de 100km de Tokyo. A Tokyo, la ciutat més gran del Japó amb uns 12 milions d'habitants (el 10% de la població total del Japó) i resulta que estava allotjat en el mateix hotel que nosaltres. La probabilitat de que passés això era increïblement baixa, va ser brutal. Vam parlar poca estona ja que era un home de poques paraules, ens va comentar que més tard aniria a veure el partit contra itàlia, però ja no el vam tornar a veure (fins el dia següent, molt de passada).

Mitja hora i un litre de cervesa més tard, va aparèixer el Jose, amb la Tomomi. Finalment per un imprevist la Tomomi no marxava, però ja havien sopat (no em va avisar, traïdor!!) així que jo i l'Arnau vam decidir sopar allà mateix. Molt aviat se'ns van incorporar el Lungile i algú més que no recordo.

Sincerament, no estic molt segur de com va acabar aquella nit, sé que el Jose ens va abandonar aviat i ens vam quedar amb gent que hi havia per allà durant bastanta estona. Aquella nit vam dormir bé. Crec que la única nit de totes les que vam passar a Tokyo.

Read More

Dia 11 - De compres a Akihabara

I va arribar el dia en que havíem de marxar de Kyoto ;-(

Només vam dormir 5 hores  perquè el dia anterior havíem reservat bitllet per les 8:24 i havíem tornat a l'hotel a les tantes. Vam fer el check-out i vam anar a agafar el tren.

El trajecte són 2 hores i 30 minuts. Al arribar a Shinagawa vam agafar el tren a Ikebukuro. Aquí vam fer el check-in, el Jose va poder entrar a la seva habitació però nosaltres havíem d'esperar almenys fins les 3, pel que vam haver de deixar les bosses davant de recepció.

Vam anar a dinar, vaig menjar un Katsu Udon boníssim. Al sortir, vam anar directes a Akihabara. El Jose tenia un compromís el dia següent, i l'altre ja marxava, així que havia de fer les compres aquest dia. El temps no acompanyava, feia fred i plovia una barbaritat però vam anar-hi igualment.

A Akihabara vam aprofitar per comprar moltes coses. Aquí també hi ha un Super Potato, encara més gran que el d'Osaka. A part de tot el que venen tenen moltes consoles retro endollades amb les que es por jugar. A destacar la Virtual Boy de Nintendo, un experiment amb poca tirada de l'any 96 on van tantejar el terreny del 3D estereoscòpic domèstic. L'efecte fuciona molt bé, creieu-me, però ràpidament mareja i provoca mal de cap, suposo que d'aquí ve la mala acollida que va tenir.

Jo vaig acabar comprant 6 discs de música i un VHS de Mononoke Hime per 105 yens (omg!!), una de les millors peçes de col•leccionista que tindré mai, i a un preu brutal (85 cèntims d'euro aproximadament). També vaig bloquejar l'objectiu en un parell de coses que, si veig viable portar a la maleta, compraré.

Quan vam acabar de patejar-nos Akihabara vam anar a l'hotel. Al entrar a l'habitació a l'Arnau se li van caure els ous a terra: És minúscula, són lliteres -jo hi comptava, ell no-. A més, no hi ha taquilles en tot l'hotel per deixar la bossa, el qual t'obliga a deixar-la davant de recepció, i qualsevol pot accedir ja sigui de l'hotel, o no.

En fi, vam deixar trastos i vam anar a la cafeteria de l'hotel a fer una birra. D'allà vam anar a sopar a un lloc molt típic japonès, fins i tot els preus eren en Kanji. Vaig tornar a menjar katsu udon, perquè no hi havia el que jo volia demanar, però era boníssim (i barat). Quan vam acabar vam dirigir-nos a la cafeteria de l'hotel, on esperava l'amic japonès del Jose. Vam passar un parell d'hores xerrant amb ell fins qur va haver d'agafar el tren.

A l'habitació vam anar sobre les 12 i vam veure que hi havia maletes, pel que no estaríem sols. S'han presentat quan ja dormíem, fent molt de soroll, però per sort al haver dormit poc jo estava super cansat i vaig adormir-me ràpid. I aquí va acabar el dia...

Read More

Dia 10 - Den Den Town

Aquest dia vam anar de compres a Osaka, al Den Den Town (Nippombashi). Per arribar cal agafar la Rapid Service Line en direcció Himeji que para a Osaka en un trajecte d'uns 40 minuts. Un cop allà s'ha d'agafar el metro. Nosaltres vam anar fins a Namba, però hi ha una línia que va directe a Nippombashi.

Vam caminar uns 15 minuts fins a arribar al lloc. El Den Den Town d'Osaka és, bàsicament, l'equivalent a l'Akihabara de Tokyo. Aquí es troba des de coses relacionades amb l'Anime fins a components de robòtica, passant per videojocs, música i vídeo, botigues de maquetes, etc.

Les botigues obren a les 11, pel que si veniu abans com ens va passar a nosaltres, no us preocupeu. Fàcilment trobareu l'edifici de Taito Station on teniu 5 plantes plenes de recreatives modernes i retro per passar l'estona. Però compte! És adictiu.

Al sortir d'allà, vam patejar-nos tot el carrer per una de les aceres, entrant a la majoria de botigues. A destacar el Mr Potato, el paradís del retro. Un must-go en tota regla.

Al arribar al final, vam anar a dinar. No recordo què era, però era molt bo. Després vam seguir patejant tot el carrer per l'altra banda i ens va portar encara més temps completar el recorregut. Jo no vaig comprar gran cosa però el Jose va comprar bastants cds de música (ja porta 47 xD) i l'Arnau també va comprar bastantes coses.

Finalment, cap a les 17h, vam anar fent via. Vam comprar 12 takoyakis pel camí que ens vam menjar en el tren.

Per la nit, a Kyoto, vam anar a sopar al bar dels Yakitoris. L'Arnau va marxar aviat però jo i el Jose vam quedar-nos bastanta estona xerrant amb els dos nois. Resulta que no són germans com pensàvem, però si vam encertar en que la senyora gran era la mare d'un d'ells. Vam passar dues hores molt entretingudes practicant japonès i aprenent coses noves dins el que va ser possible (ells no tenen ni idea d'anglès). Overall, una dia acceptable que va acabar en una bona nit.

Read More

Dia 9

Avui ha estat un dia dolentíssim, tal qual.

Ens hem llevat tardíssim, pel que ja hem anat amb retard per tot. Hem volgut rentar la roba i es veu que l'hotel no té servei de laundry, així que ha tocat anar a un lloc on hi ha rentadores i secadores però t'has d'esperar (una hora i pico).

Amb tot plegat  he hagut d'agafar el Shinkansen a les 13:20 aprox. He arribat a Fukuyama a les 15:06 i entre que m'he informat i m'he aclarit amb els mapes he agafat el bus cap a Nomoura a les 15:45. Aquest bus triga mitja hora.

Aquí és on va venir ahir el Jose i li va agradar bastant. Se suposa que Hayao Miyazaki es va inspirar en aquest poblet de pescadors per fer la peli de Ponyo.

Quan he arribat he donat una volta però aviat he decidit anar a dinar... i resulta que tot estava tancat. Durant l'hora que he voltat he vist que el poble té moltíssimes cases de construcció clàssica, del mateix rotllo que Takayama, però aquí és tot el poble en comptes de ser només dos carrers. Estava una mica marejat pel fet de no haver dinat així que finalment he decidit tornar a Kyoto, però algun dia m'agradaria tornar i veure'l en condicions perquè m'he quedat amb l'espina.

De totes maneres amb la tonteria tot el dia s'ha reduït a 3 hores i mitja de tren i una hora de bus per no fer pràcticament res. He arribat a Kyoto a les 21h aproximadament. A l'hotel estaven l'Arnau i el Jose al hall i sembla ser que ells almenys han tingut un bon dia.

Hem anat a sopar a un restaurant de sushi que hi ha a l'estació, es diu Musashi. Era molt bó. Després, hem anat al bar dels Yakitori com els dos últims dies però cap dels tres teníem massa ganes d'estar gaire estona així que hem marxat molt aviat. El cambrer ens ha dit que avui anava a tornar el otaku d'ahir perquè vam dir que avui anàvem un altre cop i que era una pena que marxéssim. M'ha sabut una mica de greu però la veritat és que teníem ganes de marxar a l'hotel. Demà serà un altre dia.

Read More

Dia 8 - Hiroshima

És una passada com passa el temps. Ja estem a la segona meitat del viatge, suposo que dels 7 primers dies passar-se dos pràcticament sencers en trens i avions s'ha notat molt..

Avui ha estat un dia totalment imprevisible. Ens hem llevat bastant aviat ja que havíem d'agafar el Shinkansen a les 8:23. El Jose ja ens va dir que a Hiroshima aniria pel seu compte ja que volia anar a dos llocs molt específics, un per dinar i l'altre és un bar on volia passar-hi tota la tarda per raons nostàlgiques. Mentre érem al tren ha decidit canviar els plans i  baixar a una altra parada per anar a un poblet de pescadors que hi ha a mig camí. Crec que es diu Fukuyama. Probablement, més tard anirà a Hiroshima. Jo he decidit baixar a Okayama (just abans de la parada del Jose) ja que hi ha un dels tres jardins més importants del Japó. L'any passat no vaig poder-hi anar, i com que Hiroshima ja el tinc vist he decidit fer parada aquí i al arribar a Hiroshima agafar el tranvia directe al ferry que ens portarà a Miyajima.

A l'Arnau no li ha fet gràcia, però al cap i a la fi ha recaigut en mi tota la responsabilitat per organitzar el viatge, penso que puc permetre'm el luxe. Hem arribat a les 9:45 i hem reservat bitllets per anar a Hiroshima a les 12, he considerat que ens donava temps. Al arribar un senyor gran ens ha indicat -en japonès, esclar- com arribar fins als jardins, que bàsicament és agafant el carrer ample que hi ha davant l'estació i tirant recte cap amunt uns 2 km. Hem trigat uns 20 minuts a arribar a l'entrada.

Els jardins són bastant espectaculars, no em sorprèn gens ni mica que estiguin considerats dels millors de Japó. L'entrada són 400 yens però realment val la pena. Hem estat una bona estona fins que m'he adonat que eren les 11:36. Li he dit a l'Arnau que havíem de sortir pitant, perquè sino ens tocava esperar almenys una hora al següent tren.

M'ha estat dient que no volia córrer i que no ens donava temps d'arribar. Tenint en compte que abans havíem trigat 20 minuts he considerat que apretant el pas donava temps de trobar la sortida dels jardins i arribar a temps al tren sense necessitat de córrer. Una mica abans de mig camí m'ha comentat que podíem agafar el bus o el tramvia, però ni sé horaris ni com funcionen així que veia més segur arribar a peu.

Al arribar a l'estació ell estava una mica emprenyat, però el cas és que hem arribat a temps. Al cap d'una hora hem arribat a Hiroshima.

El tramvia s'agafa a la sortida sud. Nosaltres hem sortit per la nord i hem hagut de donar tota la volta per fora. El tramvia per anar al dome bomb (parada M10, on hi ha el museu de la bomba atòmica i els monuments als que van morir) són les línies 2 i 6. En el nostre cas hem agafat la 2 que és la que ens porta a Miyajima-guchi, on agafem el ferry cap a Miyajima. El tramvia es paga directament a la sortida posant els diners en una màquina, no calen tiquets tot i haver una guixeta de venda de tiquets (no ho he entès).

Al arribar a Hiroshima havíem quedat amb l'Arnau que a Miyajima ell pujaria amb telefèric mentre que jo pujaria tota la muntanya a peu, ja que a part d'estar cansat ell volia tornar abans per anar a veure el museu de la bomba atòmica. Com que jo ja l'havia vist l'any passat, tenia més interès en passar tota l'estona a Miyajima, ja que l'any passat em va faltar temps.

Tot i això, finalment no ha tingut temps de pujar amb el telefèric, ja que el ferrocarril ha trigat una hora i quart a arribar a Miyajima-Guchi, i com que hi havia boira tampoc semblava que s'hagués de perdre gran cosa, així que quan hem arribat amb el ferry hem anat a buscar alguna cosa per menjar, hem fet algunes fotos al costat del tori ja que hi havia marea baixa i s'hi podia anar caminant, i ha marxat cap al ferry per anar al museu de la bomba atòmica. Jo he anat a buscar alguna cosa més per menjar i un aquarius.

La pujada a la muntanya és dura, molt dura. Des del tori es triga aproximadament uns 10 minuts a pas lleuger fins el principi de la ruta que puja la muntanya. Des d'allà són 2.5km fins la zona on es separa el camí cap al telefèric i el punt més alt de la muntanya. Allà, cal fer uns 300 metres més fins a dalt de tot i uns 600 (en direcció contrària) fins el telefèric, i tot és a base de pujar uns esglaons de pedra petits i bastant alts, ja que el camí era molt empinat.

Quan duia uns 700 metres he estat a punt de donar mitja volta, ja que com he dit la pujada era duríssima i anava just de temps. Segons el cartell, els 2.5km requereixen uns 90 minuts de temps per finalitzar-los. Jo tenia una hora. Però a pesar de tot he decidit que si m'havia de marcar l'objectiu ho havia de fer, costés el que costés.

Finalment he trigat 65 minuts en realitzar els 2.8km fins a dalt de tot de la muntanya, he fet les quatre fotos de rigor i he marxat -literalment- corrents cap al telefèric, que des d'allà eren uns 900 metres aproximadament. Al arribar, esbufegant, he tingut molta sort ja que he enganxat el penúltim. Si hagués arribat uns 15 minuts més tard que ja hauria passat l'últim, hagués hagut de baixar caminant i hauria perdut el ferry, el ferrocarril i el Shinkansen que em portava cap a Kyoto.

En el telefèric he conegut a un japonès amb el que he estat xerrant -en japonès, evidentment- i m'ha comentat que ell és d'Osaka i també estava de vacances. Sembla ser que ahir va estar a Fukuoka ja que hi té un amic, i d'aquí uns dies anirà a Kyoto durant alguns dies més.

Quan he arribat a baix, m'he acomiadat i -altra vegada- he hagut d'anar corrents. Possiblement no feia tanta cardio desde que vaig desapuntar-me del gimnàs. 10 minuts més tard he arribat al ferry, que ha marxat al cap de 3 minuts (pels pèls) i quan he arribat allà un altre cop he tingut moltíssima sort ja que el ferrocarril estava allà i ha marxat al cap de dos minuts. He pujat aproximadament a les 18:10, amb arribada cap a les 19:25. El Shinkansen l'havia d'agafar a les 19:47.

//

Paralelament, mentre jo pujava la muntanya...

Qua  ens hem separat a Miyajima, l'Arnau ha agafat el tramvia cap al bomb dome i mentre pujava s'ha trobat amb quatre catalanes que també venien del mateix lloc. Una d'elles es veu que va venir fa un any i mig a estudiar -per la universitat- i sabia molt japonès. Les altres estaven de vacances.

Elles també anaven al museu, i els ha anat d'un pèl perquè estaven a punt de tancar. L'han visitat a corre-cuita però almenys l'han pogut veure. Al marxar d'allà, l'Arnau ha anat pel seu compte, i passant per dalt un pont ha començat a escoltar guitarres a la part de sota. Ha decidit baixar i resulta que hi havia tres japonesos d'entre 18 i 20 anys tocant i cantant. S'ha acoplat amb ells de bon rotllo, l'Arnau que no sap japonès i ells que no saben anglès (excepte per dir l'edat), però ja ho diuen que la música és un idoma en si mateix així que han fet bones migues. Diu que eren molt bons. Pel que a ell respecta, els ha tocat i cantat l'estaca, entre d'altres. Hem de fer país, no? :P

Ha apurat una mica però quan ha vist que es feien les 19h, ha agafat el tramvia per anar a l'estació

//

Abans havia quedat amb l'Arnau que ens trobaríem davant la font que hi ha just davant l'estació. Ha arribat uns 10 minuts després de mi, a 20 minuts de sortir el tren. Hem pujat corrents i el tren estava allà, així que hem entrat dins... i quan ja havíem arrencat he escoltat com la gravació deia que estàvem en un Nozomi Ltd Express. Aquest no entra en el JR Pass! De fet, no estava segur ni d'on es dirigia però, per sort, anaven al mateix lloc, i com que és més ràpid i fa menys parades érem a temps de fer el canvi de tren a l'alçada de Okayama. El revisor amablement ens ha dit els horaris d'arribada dels dos trens per fer el canvi i no ens ha ficat cap pega ("guiris", haurà pensat). Així doncs, al arribar a Okayama hem tingut 20 minuts per anar al lavabo i comprar alguna cosa per menjar, ja que estàvem afamats perquè pràcticament no havíem dinat.

Pel que fa a demà, li he proposat a l'Arnau que vagi pel seu compte a veure el Kinkakuji i baixi pel camí de la filosofia, perquè ho considero un imprescindible per qualsevol que vingui al Japó. Jo ja hi vaig estar així que segurament aniré a Kanazawa. Ell s'ha mostrat d'acord i de fet ja ho havia decidit pel seu compte. Suposo que per fi ha vist que no és tant traumàtic moure't pel Japò i s'ha adonat que fàcilment poden passar coses imprevisibles que enriqueixen el viatge!

Ara estem al tren de tornada, quan arribem mirarem de contactar amb el Jose que definitivament no ha pujat al mateix tren així que suposo que ha modificat del tot la seva ruta. Si el trobem, perfecte, i si no, anirem a sopar pel nostre compte i demà serà un altre dia.

Read More

Dia 7 - Kyoto

Aquest va ser un altre dia no gaire aprofitat. Al tenir poc temps per planificar el viatge no sabia ben bé què podíem fer. Al cap i a la fi, l'any passat ja vaig dedicar gairabé tres dies a Kyoto, així que havia vist pràcticament tots els punts d'interès més importants.

A alguns ja us vaig comentar que la meva intenció inicial era anar primer al sud i passar a com molt dos o tres nits a Kyoto, però per certes circumstàncies vaig acabar aquí 5 nits (que finalment resulta que no hauria calgut, però això ja és una altra història).

Al matí vam decidir anar a Fushimi Inari. Jo ja havia estat, però alguna cosa havíem de fer. Només arribar vaig perdre de vista a l'Arnau i al Jose. Resulta que van pensar que jo havia anat pujant i van decidir anar tirant per trobar-me. Jo vaig estar a baix uns 20 minuts i em vaig imaginar que havien pensat això, tal com més tard van confirmar-me, així que també vaig començar a pujar. Com l'any passat em vaig quedar amb la curiositat de saber quants esglaons vaig pujar, aquest cop els vaig comptar. Hi ha aproximadament uns 1030-1050 esglaons fins gairabé dalt de la muntanya.

Al arribar allà vaig donar mitja volta i vaig tornar a baixar. Vaig esperar 20 minuts a l'estació i al no veure'ls vaig tirar pel meu compte cap a Kyoto. Al arribar vaig prendre una dutxa perquè havia suat molt, i al baixar al hall vaig trobar-me l'Arnau que entrava per la porta. Sembla ser que havien arribat a l'estació just després que jo marxés.

Com que era un dia estrany i per alguna raó em trobava poc motivat simplement vaig decidir anar caminant sense rumb. Per casualitat vam arribar a un barri comercial anomenat Tera Machi. Basant-me en els kanjis en que estava escrit, extrec que literalment vol dir "Ciutat de temples".

Vam estar voltant un parell d'hores per allà, hi havia moltes coses curioses tot i que també hi havia molt de merchandising per guiri. L'Arnau va comprar alguna cosa però jo vaig preferir no agafar res per no haver d'anar carregat la resta del viatge.

Tornant d'allà vam agafar un camí menys principal, agafant carrerons, i al creuar-me en una perruqueria vaig decidir entrar i tallar-me els cabells, tal com vaig fer a Tokyo l'any passat. Ho hauré de convertir en una tradició :P

Vaig tenir oportunitat de parlar molt amb aquest home en japonès, ja que no tenia ni idea d'anglès. Aquí em vaig adonar que aquest últim curs hem après moltíssim respecte a l'any passat. D'entrada vaig dir-li com bonament vaig poder el tall que volia. Desprès vam parlar sobre altres coses, em va dir que la seva dona havia estat tres mesos a espanya per aprendre a ballar flamenco i que ella sabia una mica d'espanyol. També vam estar parlant sobre Barcelona, sobre Dalí (que ja veus tu què sé jo de Dalí, en sabia més ell xD), etc. Això si, em va costar gairabé 30 euros la broma, però no sempre es té la oportunitat de tallar-se el cabell a Japò. A menys que siguis japonès, clar.

En fi, el cas és que una hora més tard vam arribar a l'hotel, havent-se fet de nit. Allà ens vam trobar el Jose, feia poc que havia arribat. Es veu que el compromís que tenia i pel que havia marxat som, era a la mateixa zona on havíem estat, i havíem coincidit en el mateix moment a Tera Machi, tot i que no ens vam creuar. Ell, com l'Arnau, també va aprofitar per comprar coses.

Mitja hora més tard vam anar a reservar els bitllets d'anada i tornada Kyoto-Hiroshima per l'endemà. Després vam anar a buscar un lloc que coneixia el Jose per sopar, on feien toriyakis (pinxitos). Després de sopar i fer unes birres ja vam tirar cap a l'hotel. Demà, Hiroshima!

Read More

Dia 6 - Cap a Kyoto!

A primera hora vam fer el check-out i vam anar a la fàbrica de Sapporo, on t'explicaven a base de fotografies, maquetes i ampolles antigues la història de la fàbrica. Al final del recorregut es podia fer un tast de cervesa i comprar merchandising.

Al sortir vam anar fins a l'hotel a recollir les bosses i d'allà vam anar a l'aeroport. Jo vaig haver d'anar tot el viatge de peu, ja que no havíem reservat i no hi havia seients lliures. Eren uns 40 minuts. Al arribar a l'aeroport tot eren asiàtics, només vam veure un estranger. Poc després va acostar-se un policia d'immigració que ens va demanar els passaports. Si agafen algú que porta més de 3 mesos al país i no té un visat que ho permeti, el deporten al país d'origen i li prohibeixen l'entrada al Japó de per vida.

Quan va veure que tot era correcte ens va ajudar a trobar a on havíem d'anar. El check-in per treure els bitllets era molt senzill, va ser ràpid. Al passar el control de seguretat a l'Arnau li van trobar una navalla a la bossa. Jo pensava que hi havia límit de pes per la bossa facturada, ja que al comprar el bitllet et demanaven quin pes portaries (havies de pagar extra) i com que la seva bossa pesava 17 quilos va traspassar coses a la maleta de mà. Resulta que se li havia anat la olla i va posar allà la navalla per treure pes a la facturada. Evidentment li van requisar (ja l'ha vist prou) però el van deixar passar.

El viatge en avió, ok. Turbulències fortes però vam arribar. A l'aeroport de Kansai vam haver d'agafar un bus cap a l'altra terminal, on hi ha enllaços amb estacions de tren, bus i taxis. Vam agafar un tren que ens va portar fins a Kyoto. Al sortir de l'estació vam anar a parar a un Bic Camera. En aquesta ciutat hi ha vàries entrades a l'estació des d'aquesta botiga (és com un corte inglés). Tens les teles al costat i de cop et trobes a una guixeta amb un revisor de l'estació, a 1 metre. Realment curiós.

Kyoto. Una ciutat que val la pena visitar. Al caminar pels seus carrerons sota la pluja lleugera vaig recordar les olors i sensacions general que em va causar Japó a l'anterior viatge. Aquesta ciutat té tota l'essència del país. Hi ha més de 2000 temples i encara queden moltes cases d'arquitectura clàssica, de fusta. Tokyo és el màxim exponent del que és una metropolis, però Kyoto és on queda constància dels contrastos entre el Japó modern i el Japó clàssic.

Després de fer el check-in vam anar a sopar. Jo vaig menjar katsu karee. Al acavar vam decidir anar a Gion, on si tens sort pots arribar a veure alguna geisha (queden poquíssimes que siguin autèntiques).

El passeig pel costat del riu està molt bé, tot i que la pluja va apretar. Al arribar a Gion va. trobar-nos uns carrerons molt clàssics, gairabé trets dels anys 30, genial. I suposo que vam tenir sort perquè vam arribar a creuar-nos amb tres o quatre geishas. No és que em treiés el son el fet d'anar-les a veure però al final sempre és interessant tot allò referent a la cultura japonesa.

Al marxar ens vam trobar amb un complex de temples molt xulo on vam poder fer bastantes fotos nocturnes. Després ja vam anar a l'hotel, en un passeig de 40 minuts per carrerons petits.

El dia en general va estar poc aprofitat degut a totes les hores de viatge, però suposo que el passeig final ho va compensar. Definitivament Kyoto és imperdible.

Read More

Dia 5 - Furano

El viatge fins a Furano són unes 2 hores. La gràcia de Furano és que hi ha un camp amb flors de molts colors i especialment flors de "lavanda" (no sé el nom en català, gomen ne) i tot plegat crea un contrast interessant. Per esbrinar com arribar allà, vam preguntar a l'oficina de turisme. Al sortir, vam estar xerrant una estona amb una noia que era nòrdica i devia tenir uns 30 anys, no recordo el país exacte, que havia estat vivint un any a sudamèrica, pel que parlava espanyol. Ha vingut a Japó per un mes aproximadament i està de ruta amb una bici carregada amb tots els trastos. Deia que aquell dia esperava fer uns 80 km i arribar gairabé a Sapporo (nosaltres havíem trigat dues hores en tren, per fer-nos la idea).

Des de l'estació, tal com ens havien indicat, vam agafar un altre tren que ens portava fins els jardins, però resulta que l'època en que floreix aquesta flor és d'aquí un mes. De totes maneres vam aprofitar almenys per tastar el famós "lavender ice cream", que era bastant curiós. Com que poca cosa més podíem fer, vam decidir tornar a Furano i anar a dinar.

Vam tornar a passar per la oficina de turisme i ens van dir que hi havia molts llocs per menjar, fins i tot ens van donar un catàleg on apareixien uns 30 restaurants amb els seus horaris. La majoria -suposadament- tancaven a les 15h, però eren les 14h així que hi havia temps.

El més proper era d'un hotel i no ens feia massa gràcia, així que vam anar al segon més proper. Al arribar era tancat, tot i que segons el catàleg hauria d'estar obert. Vam anar al següent i al arribar també era tancat. Vam estranyar-nos però vam continuar al següent, que també era tancat. Vam seguir caminant i els dos que venien després també eren tancats. Bastant mosques vam anar caminant sense rumb intentant trobar alguna cosa, tot era tancat! Veient el tema vam anar al restaurant de l'hotel que era el més proper de l'estació i ens van dir que tenien la cuina tancada feia estona (eren les 14:45 aprox).

Desesperats vam anar a un lloc de ramen que havíem vist pel camí, però no havíem entrat perquè el dia anterior ja havíem menjat ramen. Al entrar es veia un lloc molt típic japonès, molt casolà, però quan vam dir a la senyora -en japonès- que érem tres persones ens va mirar amb molt mala cara i va fer el gest que utilitzen els japonesos per dir que no, creuant els braços amb forma de creu. Vam preguntar -en japonès- si ja s'havia acabat i la dona va seguir fent el mateix, amb cara de pomes agres i sense molestar-se el més mínim a contestar, tot i que parlàvem en la seva llengua.

Tant jo com el Jose vam captar molt bé el missatge, vam fotre el camp i la veritat és que vam estar molt molestos. Teníem ganes simplement de marxar de Furano però el tren encara trigaria una hora i havíem de menjar si o si perquè havíem quedat amb els japonesos per sopar cap a les 20h.

Després de mitja hora caminant, donant voltes, vam trobar un combini on vam agafar quatre xorrades que ens vam menjar en un banc.

Conclusió: Si aneu a Furano, assegureu-vos que sigui l'època correcta i sobretot no mengeu a la ciutat. Porteu-vos un obento o mengeu a un altre lloc. Pel que a mi respecta és un lloc al que dubto que torni mai més per moltes vegades que vingui al Japó. Punt i a part.

Per la nit, poc després d'arribar a Sapporo, havíem quedat amb els els japonesos que ens van portar a sopar a un restaurant la especialitat del qual és la sopa de curry. Hi havia 5 nivells de picant, que es deien algo així:

1- Newbie
2- Amateur
3- Normal
4- Master
5- Enlightenment

Jo i el Jose vam demanar el nivell 2 i picava de forma considerable. L'arnau i els dos japonesos van demanar el 3, que era bastant bèstia, el vaig tastar i dono fe. No vull ni imaginar-me com deu ser el 5 perquè la diferència entre el 2 i el 3 era bastant gran.

Després ens van dur a un lloc molt, molt autèntic on ells solen anar molt sovint, i on vam trobar-nos amb la Fumiko. Un dels cambrers era amic seu i va resultar que era l'últim dia que treballava allà. A part de beure molta cervesa (que per cert, a japó és caríssima) també vam menjar makis amb Wasabi que en diuen "dynamite" perquè l'efecte picant és molt sobtat, intens i breu, i també vam menjar uns makis de natto, que té un gust similar al del formatge blau, però és més suau.

També vam practicar japonès, i ens van ensenyar els kanjis del seu nom. Per exemple la Fumiko s'escriu amb Fu del kanji "per sempre", el Mi del kanji "bonica" i el Ko del kanji "nena". Els kanjis els escullen ells mateixos quan n'aprenen prou.

Finalment ens vam fer una foto tots plegats i vam quedar que si mai venen per Barcelona els portarem a sopar amb nosaltres. En definitiva, una nit molt rodona, que almenys compensa en part la decepció que ens vam endur durant la resta del dia.

Ja ne!

Read More

Dia 4 - Noboribetsu

Avui al matí ens hem llevat cap a les 8, tot i que vam anar a dormir bastant tard. Hem baixat a esmorzar i hem decidit anar als onsen (banys termals naturals) de Noboribetsu.

El tren ens ha deixat a l'estació sobre les 11 del matí. Segons la guia de la Lonely Planet, el bus triga uns 15 minuts fins a la zona on es troben els onsen, hotels, etc i també indicava que eren 7 o 8 km. Hem decidit anar caminant perquè sabíem que així sentaria molt millor el bany.

El trajecte ha estat llarg, hem trigat al voltant de 2 hores. A més, els últims 2 km hem hagut de fer-los per una carretereta de muntanya estreta sense massa lloc per on caminar. Per sort els cotxes anaven lents i s'apartaven de sobra.

Un cop hem arribat hem anat a dinar a un lloc on he provat un nou plat: はやしライス。Es tracta d'un plat d'arròs amb curry però canviant el curry per una espècie d'estofat. Molt bo.

Allà hi havia un noi jugant als dards en una màquina molt curiosa, ja que jugava online contra un jugador d'algun altre lloc del Japó! A part de tenir subwoofer amb 4 altaveus, la màquina tenia webcam integrada i així els jugadors es veuen a l'enorme pantalla que hi ha a sota de la diana, on també apareix la puntuació, rànquings nacionals, etc. Impressionant.

Després de dinar hem anat a la oficina de turisme per veure quin onsen recomanaven, que ha resultat ser el mateix de la guia. També hem aprofitat per mirar horaris de tornada amb bus, ja que no teníem intencions de tornar caminant. Després, hem enfilat cap a l'onsen. Es diu daitachi no sé què.

Al arribar allà hi havia 6 noies en kimono esperant en línia, i una d'elles ens ha acompanyat fins la zona dels banys. Quan arribes t'has de posar un calçat especial i deixar les coses en una taquilla. Llavors t'acompanyen cap a una altra zona on deixes la clau de la taquilla en una guixeta més petita que es tanca amb una clau-polsera submergible. Allà mateix hi ha cistells on deixes la roba, bàsicament et despulles completament. Quan estàs totalment despullat, agafes la tovallola que t'ha donat la senyora i entres a la zona de l'onsen.

Allà el primer que fas és anar a qualsevol dels taburets que hi ha a mà esquerra i et rentes molt bé tot el cos amb sabó, durant uns 10 minuts, llavors ja pots anar als banys. Aquí hi ha de totes temperatures, des de 30 i pocs fins a 43 graus. La millor zona és l'exterior, a l'aire lliure mentre veus la muntanya i escoltes els grills al teu voltant.

Després d'una bona estona, l'Arnau i el Jose han anat a la sauna i al jacuzzi i jo m'he quedat a la part de fora. Després, han vingut i ens hem ficat en el ofuro, a l'exterior, que bàsicament és un bany molt petit, de fusta, on caben com a molt 5 persones, i on hi ha la millor vista (per mi).

Al cap de 5 minuts ha aparegut un japonès que devia tenir més de 50 anys i hem estat parlant tres quarts d'hora amb ell (en total japonès). Resulta que per la feina es trobava a Hokkaido, venia del honshuu, crec (al sud de japó), i ha fet tot el trajecte en cotxe. Sembla ser que ha de fer una ruta en cotxe per Hokkaido. Ens ho hem passat genial, inclús l'Arnau anava enganxant coses de la conversa ja que els japonesos són molt expressius. Finalment, ha marxar i nosaltres no hem tardat gaire en fer el mateix.

Un cop a fora hem anat a buscar una birra ja que estàvem deshidratats i hem estat visitant botigues de guiri, inclús ens han ofert un tè verd boníssim on hi havia  un ninot de gos que repetia el que li deies. L'Arnau s'ho ha passat tope de bé dient-li tonteries jejeje. A tot això, ens hem tornat a creuar amb l'home de l'ofuro, que ens ha desitjat molt bon viatge. Molt simpàtic, l'home.

Saltant-me tot el trajecte de tornada, passo a l'última part del dia. Abans no ho he comentat, però el Jose ha quedat al matí amb un noi que és amic de la Tomomi-san, una de les tres amigues japoneses que va fer a Tokyo. Aquest home fa molts anys va estudiar espanyol, durant 2 anys. En principi anava a venir amb la seva dona i la seva filla (ell té 32 anys) però al arribar a l'hotel el Jose ha rebut un missatge conforme vindria amb un amic. Quan han arribat a l'hotel han dit que vindria la xicota d'un d'ells, que fa més de 5 anys que estudia espanyol i va estar un any vivint a mèxic, pel que el parla molt bé.

Hem anat a un restaurant on han demanat uns plats boníssims i molta cervesa. Majoritàriament hem utilitzat l'anglès com a idioma comú, tot i que també hem anat dient bastantes coses en japonès i espanyol. Hem parlat des de política fins a coses com Dragon Ball. とても楽しかったです(ha estat molt divertit). De fet, ens han dit que demà ens portaran a un altre lloc per la nit a menjar sopa de curry, un plat propi de Hokkaido.

I així acaba el dia, ens hem acomiadat i demà segurament anirem a Furano pel matí, abans de quedar amb ells al vespre. Ara són les 00:42, així que me'n vaig a dormir.

おやすみなさい！

Read More

Dia 3 -Toyako

La primera anècdota del dia és que mentre anàvem cap a Toya amb el tren hem descobert que l'Arnau i el Jose han fet el mateix mòdul de grau superior, a la mateixa escola, i tots dls de tarda. Mentre l'Arnau feia primer, el Jose feia segon, però no es van arribar a conèixer. Curiós.

El Jose i l'Arnau, al tren, de camí al Toya-ko

Quan hem arribat a Toya, hem vist que el temps no era tant dolent com pintava la previsió, es veia el cel una mica tapat però sense núvols foscos que poguessin presentar-se en forma de pluja. Després d'estudiar el mapa de la guia de la Lonely Planet, hem creuat les vies i hem anat en la direcció en la que hem interpretat que es trobava el Toyako (とやこ -llac Toya-). Hem caminat aproximadament un quilòmetre quan ens hem trobat un túnel amb una llargada de 1950 metres, el qual hem trigat gairabé 30 minuts en creuar. Fins i tot ens hem posat a saludar a alguns cotxes i alguns ens retornaven el salut. El que fa l'avorriment jejeje

L'entrada al túnnel de 2km...

...i la sortida, 30 minuts més tard :)

Un cop hem vist la llum al final del túnel -literalment-, hem topat de morros amb el Toyako, les vistes eren bastant xules i hem aprofitat per fer algunes fotos. A continuació hem baixat per un caminet fins al peu del llac, on hem fet més fotos i de pas un petit descans.

Un cop hem recuperat forces, hem seguit caminant fins a arribar al poble. Allà hem buscat la oficina de turisme i el Jose ha preguntat en japonès com arribar al Mt Tsusu (o algo així, és un volcà actiu que esclata cada 20-50 anys, l'últim cop l'any 2000) i ens han indicat que hi havia una parada de bus a prop que ens portava fins allà, però havíem d'esperar una hora, fins les 14:35.

Hem fet via cap a la parada que estava a 2 minuts i allà hem intentat entendre els horaris, però aquí tot és kanji, no hi ha res en anglès, ni furigana ni res per l'estil. Ja que la guixeta estava tancada entre les 13:20 i les 14:20 i eren les 13:25, el Jose -altre cop- ha preguntat a unes senyores grans que ens han ajudat a interpretar el mapa i ens han dit -tot en japonès, evidentment- el que ja sabíem, que el bus passava a les 14:35.

Com que teníem temps hem anat a dinar. Hi havia un restaurant de ramen davant l'estació i tenia bona pinta, així que ens hi hem ficat de cap. I quin encert! Per entre 6 i 8 euros per cap ens hem pres un bol gegant de ramen espectacular, amb diferència el més bo que he tastat.

L'Arnau ha fet els seus primers pinitos en japonès sota la nostra supervisió, com ara amb frases com ara 水をください (mizu wo kudasai, literalment "aigua, sisplau"), entre altres.

Al sortir he dit quatre xorrades més a la senyora i m'ha dit 日本語上手ですね, literalment "ets molt habilidós amb el japonès", al qual li he contestat que no, que em falta molt xD

Després d'això hem anat a l'estació i hem vist que ja havia arribat la senyora de la guixeta, així que aquest cop jo he anat i li he preguntat en un japonès gairabé perfecte a quina hora sortia l'últim bus dss del Mt Tsusu fins a on érem i quant de temps es trigava aproximadament en el trajecte entre els dos llocs. M'ha dit que el trajecte eren 30 minuts i que l'últim bus de tornada era a les 16:30.

Veient això hem hagut de fer un canvi de plans era inviable veure allò en menys de mitja hora, pel que hem decidit aplaçar-ho a demà passat. Al Jose li fa molta il•lusió ja que en aquella muntanya es va filmar una peli que li va agradar molt. Decidit això, hem anat cap a la costa del llac i ens hem fet vàries fotos. Hem vist tres japoneses bastant mones a les que hem demanat que ens fessin tres fotos, una amb cada una de les càmares. Com que no teníem clar com demanar-ho, hem provat amb "しゃしんをとってもいいですか" (shashin wo totte mo ii desu ka?) però han contestat "eeeeehh?" amb cara de sorpreses, pel que hem arribat a la conclusió que es pensaven que volíem fer fotos amb elles XDD (vale, reconec que a mi i al Jose no és que ens hagués importat gaire xD). Suposo que hauríem d'haver ficat al principi un " 私たちに" (watashi tachi ni, "a nosaltres..."), però bé, finalment amb una simple senyal a nosaltres ho han entès.

Després de veure que no és tant fàcil lligar amb una japonesa hem anat a comprar bitllets pel ferry que ens portava a l'illa central. Aquesta illa realment és un volcà inactiu, de fet el llac, que és enorme, és el cràter que es va formar amb el volcà.

El ferry era com el castell de disney en vaixell, amb les seves torres, banderes, etc. Les vistes estaven molt bé, i a l'illa tot i que estava bàsicament tallada al públic tenia una zona que es podia visitar i estava prou bé. A més m'he menjat un gelat de "blueberry yogurt" boníssim.

50 minuts més tard, ha tornar el ferry i hem pujat per fer la tornada. Aquí ve la segona anècdota del dia: hem vist un cigne (n'hi havia bastants) que sobrevolava l'aigua i parava prop de la costa, i de sobte ha girat cap a una japonesa que estava tot contenta obrint els braços del pal "vine maco!", i qua el cigne s'ha acostat de cop l'ha atacat intentant mossegar-li la panxa. La noia se l'ha tret de sobre i la bèstia l'ha començat a perseguir, lentament però amb persistència. 5 minuts més tard els he perdut de vista, però el bitxo seguia al seu darrere. Pobre noia.

Al tornar d'allà hem decidit provar sort amb un altre camí per no haver de travessar el túnel. Hem mirat un mapa i hem calculat que agafant l'altre camí hauríem de fer uns 8km caminant, i hem decidit que teníem forces per fer-ho. Hi havia un bus també, però no passava fins les 19:30, i faltaven gairabé 3 hores, així que dit i fet. Hem començat a caminar i hem fet uns 3km de pujada i almenys 5 de baixada, fins que al cap d'una hora i tres quarts hem arribat al costat de l'estació. En un combini proper hem comprat una cervesa ben merescuda i algo per picar (en el meu cas un onigiri).

A l'estació, hem esperat fins les 19h que és quan arribava em tren que ens portaria a Sapporo, en un trajecte d'uns 100 minuts.

Després d'arribar a l'hotel, vam decidir anar a sopar. Vam trobar un lloc que estava bastant bé, molt japonès, i bàsicament vam sopar yakitori.

Finalment, i després de vàries cerveses, vam anar a dormir.

Read More

Dia 2 - Cap a Sapporo!

Ahir estava massa cansat per posar-me amb això, així que aprofito ara que estic descansat per escriure la crònica d'ahir.

Realment no hi ha molt a explicar. Havíem de recórrer uns 1200km fins a Sapporo, tenint en compte que el Shinkansen (tren bala) només arriba a mig camí. En total van ser unes 10 hores de viatge amb varis transbords.

A les 7:50 vam marxar de l'hotel. L'Arnau va viure el que és agafar un tren en hores punta, al obrir-se les portes gairabé vam haver d'assaltar el tren a l'estil Tarzán per veure si espantàvem una mica els japonesos i ens feien lloc al tren. D'una manera o altra vam aconseguir entrar, cada un en un vagó diferent.

Anar en el tren en aquestes condicions és tot un test físic d'equilibri. Si aguantes tres parades amb 8kg a l'esquena, 2 en una mà i el kindle a l'altra sense aguantar-te en lloc, segur que pots batre récords al joc de la wii balance board.

Bé, per sort eren només 3 parades i vam sobreviure sense asfixiar-nos. Un copa Ueno vam anar directes a les línies del Shinkansen, que per sort eren molt a prop. Vam arribar amb un marge de temps de 20 minuts. El viatge en tren va anar bé, vam estar mirant el paissatge, llegint, dormint... Al cap de 3 hores i mitja -i havent passat per Fukushima ;) (a 40 o 50km de la central nuclear, cap perill)- vam arribar a Shin-Aomori. Pensàvem que ens trobaríem al Jose allà però no va ser així. Més tard descobriríem que havíem agafat trens diferents.

El viatge amb aquest tren va ser més mogut, a més vam travessar un túnel d'uns 54 km que passava a 250 sota el nivell del mar, per travessar des de l'illa principal fins a Hokkaido.

Al arribar a Hakodate ens vam trobar amb el Jose, ell ja havia dinat però nosaltres no així que vam comprar un obento boníssin que ens vam menjar al tren, ja que teníem menys de 20 minuts de marge des de que vam arribar fins que havíem de marxar.

A l'últim tren ens vam adonar que el temps no seria favorable aquests dies. Una boira molt, molt espessa, pluja, etc. Després d'una cervesa ens vam quedar clapats la resta del viatge (2 hores i mitja).

Fotos vàries del viatge en tren, camí de Hokkaido

I, finalment, vam arribar a Sapporo :D el primer que vaig fer va ser comprar un paraigües. Després de patir per trobar l'hotel (està a 50 segons de l'estació, però ens ho vam manegar per perdre'ns) vam fer el check-in i vam deixar trastos. Després, vam anar a voltar. Jo no duia més que una fina samarreta de màniga llarga i entre la pluja i el vent vaig passar molt, molt de fred.

Al sortir de l'hotel vam anar cap al sud, buscant una plaça molt famosa on a l'hivern fan un festival on realitzen escultures de gel al més pur estil Eduardo manos-tijeras. Abans d'arribar-hi passes pel davant d'una torre de transmissió de televisió enorme que hi ha junt a un edifici de la cadena NHK.

Torre de retransmissió

Des de la plaça ens vam dirigir més al sud i després vam girar a la dreta ja que es veia bastanta llum i tenia pinta de ser un barri comercial, però tampoc vam trobar gran cosa, així que després de caminar una mica vam decidir tornar direcció nord. La veritat és que ens vam perdre. Pel camí vam parar a sopar en una cadena de restaurants que vindria a ser com un McDonalds de plats japonesos, en el sentit de que és un lloc de menjar ràpid 24 hores, però molt més bo i amb ingredients de veritat. Per tant l'única similitud amb la cadena d'hamburgueseries és el fet de que és el lloc on acudeixen els japonesos afamats on saben que sempre podran omplir l'estómac a un preu raonable. La cadena de restaurants és Yoshinoya. Bo i barat. Jo vaig menjar anguiles a la planxa amb arròs.

Al sortir d'allà vam tirar cap amunt, però estàvem perdudíssims. Vam preguntar a un japonès i ens va dir que agaféssim el metro, finalment ens va indicar més o menys cap a on havíem d'anar. Aparentment no anàvem tant malament. De fet va ser més un fallo al calcular distàncies, perquè érem conscients que havíem fet un trajecte cuadriculat (dreta, dreta, dreta), però va resultar que havíem caminat més tros del que crèiem de manera paralela al carrer de l'estació, i el fred i la pluja no ens deixaven parar-nos a estudiar la situació amb claredat.

Finalment vam arribar a l'hotel, vam mirar la previsió del temps on vam veure una icona de núvols amb uns quants llamps, que no tenia bona pinta. Tot i això mentre preníem una cervesa vam decidir que avui provarem sort amb Toya, a uns 90 minuts en tren de Sapporo, on hi ha un parc nacional molt important i varis onsen d'aigües termals naturals.

Així doncs, després d'un bon esmorzar, estem al tren en direcció Toya, on aprofito per acabar d'escriure aquesta entrada. Esperem que el temps es comporti, perquè a pesar de la previsió i de la tremenda boira de moment ni plou ni fa fred!

Ens veiem a la propera entrada!

Read More

Dia 1 - Primer contacte amb Tokyo

Acabem d'arribar a l'hotel, després de més de 24 hores des de que hem sortit de Barcelona.

Quan hem arribat a Barcelona, hem facturat la maleta i recollit els bitllets en uns segons ja que no hi havia absolutament ningú fent cua. Hem anat a esmorzar (un altre cop) i hem agafat l'avió sense incidències.

Un cop a Roma, però, el primer que hem vist és que l'hora prevista s'havia endarrerit 50 minuts. Hem anat a fer un hotdog i després a esperar davant de la porta. He decidit anar a pixar i per casualitat he tornat per una altra banda, on casualment hi havia un panell d'informació dels vols, i la meva sorpresa ha estat veure que havien canviat la porta d'embarcament! I no havien avisat per megafonia ni res. Quan hem anat a la nova cua (hi havia potser 150 o 200 persones), hem sentit com avisaven per megafonia, a bones hores.

Bé, finalment hem pogut agafar el vol sense problemes. He de dir que estic bastant content amb la gent de Alitalia. L'avió era similar al de finnair, el menjar era bo, aquest cop he pogut arrepenjar el cap... No em puc queixar. Em sorprèn la mala reputació que els dóna alguna gent.

Un cop a Tokyo hem anat a canviar diners. El yen està a 125,5 aprox, i ens han donat 121,81, era el banc que més oferia. No son els 125 que li van canviar al Jose, però bé, tampoc ens podem queixar. a continuació hem anat a activar el Japan Rail Pass i de pas a reservar seient en el Narita Limited Express que ens portaria fins a Tokyo.

Hem anat a l'estació que just arribava el tren, però llavors l'han començat a netejar, en un quart d'hora l'han deixat impecable, a veure si els de la Renfe n'aprenen jejeje. Un cop al tren, hem tingut un primer contacte amb Japó. M'ha fet gràcia reconèixer el primer paissatge de Japó que vaig veure en el viatge anterior i recordar les sensacions que emva provocar aquella vegada, genial. Però estava tan cansat que li vaig anar a dir a l'Arnau "estigues pendent, que potser m'adormo, no ens passem de llarg", però al girar-me... estava adormit. Finalment m'he ficat l'alarma del mòbil i llestos. Però no, no m'he adormit, a més ja només quedava un quart d'hora per arribar. Així doncs en pocs minuts hem sentit com anunciaven la parada en japonès, anglès, xinès i coreà, en aquest ordre.

Quan hem arribat a Tokyo, hem agafat la Yamanote Line fins a Ueno. Allà hem buscat unes taquilles per deixar les bosses ja que no podíem fer el check-in fins les 16 hores.

Demà continuaré, se'm tanquen els ulls.

17/06/2013: ok, segueixo amb l'entrada d'ahir. L'he ampliat perquè l'últim tros no tenia sentit xD així que ho podeu rellegir.

Les taquilles ens han costat 800 yens, la meva bossa hi cabia en una de 300 però la de l'Arnau és un monstre (la meva pesa 7,5 kg i la seva 17kg, no sé què coi porta). D'allà hem anat a buscar la central gate per reservar els bitllets pel viatge del dia següent. El primer que he preguntat a  l'home ha estat: "english?", al qual m'ha respost "iie, iie, iie" (no, no, no, en japonès xD).

Així doncs, no he tingut més remei que desengraixar el meu japonès, i ens hem aconseguit entendre (sorprenentment). En 5 minuts ja teníem els bitllets.

Un cop fet això, hem sortit a Ueno. El parc de Ueno és enorme, l'hem recorregut una mica i hem trobat el lloc on em vaig fer la primera foto l'any passat, així que m'hi he fet una altra.

Després de voltar una estona, hem baixat cap al sud i ens hem ficat a la zona del mercat, que és per on vaig dinar l'any passat. Hi havia de tot, i coses molt rares xD al cap d'una estona ens han arrossegat cap a un restaurant. Era car, molt car, ens ha costat uns 14 euros per cap (lo normal a Tokyo seria 6 o 7 euros amb cervesa inclosa), però bé, era bo i tampoc és que ens hagin desplomat.

Arnau liant-la al restaurant. Va cridar al cambrer amb aquest catxarro, sense voler xD

Al sortir hem anat a l'estació de JR i d'allà hem agafat un tren a Akihabara. Abans d'entrar a l'estació ens hem trobat a un "osito" de peluix enorme que anava caminant de la mà d'una noia vestida de meido. L'Arnau ha començat a fer fotos i la japonesa ha començat a dir-li "tjank you, thank you".

En fi, a Akihabara el primer que hem vist és un edifici enorme que posava "SEGA Game Station" i aquí l'Arnau ja s'ha començat a aninar un altre cop. Hem recorregut uns quants carrers i vàries botigues. Ha vist un joc executant-se en una pantalla i l'arnau volia saver quin era així que en perfecte japonès he preguntat al dependent si ens podia indicar quin era el nom del joc (això era fàcil xD). Es tracta del X Marching Fligh per PSX i Saturn o, tal com diu el japo, "exu maruchingo flaito" jajaja.

Després d'això ja hem tirat milles cap a minami-senju, passant primer per la taquilla de Ueno a recollir les maletes. Hem sopat algo que hen agafat al combini del costat i a dormir.

El Jose al vespre em va dir que anés al seu hotel (Inebukuro) per presentar-me als seus nous amics japonesos, dels que s'anava a acomiadar fent unes birres, però tot i que hauria estat encantat, em sentia desmaiat així que vaig declinar la oferta.

Ara són les 6:38, m'he llevat amb mal de cap i la famosa tebdinitis que vaig arrossegar 8 mesos ha tornat a atacar, ja tinc clar que és una cosa que anirà apareixent de per vida, suposo que mai curarà del tot, però per sort és poc acusat i ara la podré controlar.

D'aquí menys de dues hores agafem el tren cap a Shin-Aomori. Ara em tornaré a dutxar, recollirem coses i farem via cap a l'estació després de comprar algo per esmorzar al combini d'aquí baix. a l'estació de destí ens trobarem, si tor va bé, amb en Jose-kun, que ja porta una setmaneta -màgica, per cert- a Tokyo.

Fins la propera entrada! :D

Read More